Literatura de tradició oral

 

La literatura de tradició oral és un fenomen ric i complex, es va convertir en el mitjà més utilitzat durant segle per a retransmetre la literatura i els coneixements.

Esta constituït per tots aquells relats transmesos de boca en boca a partir de la interacció del narrador i els seus oïdors, com una gran cadena de testimoniatges que se succeeixen amb el pas del temps, i que expressen coneixement especialitzat sobre la comunitat, per a determinades situacions lingüístiques.

El coneixement construït per tradició oral humanitza l'ús del llenguatge, es tracta d'una veu col·lectiva, que inconscientment enuncia la paraula de la seua comunitat, però des del seu estil particular, des de la seua mirada i els seus sentits, emfatitza el que li interessa i inquieta, naix per la voluntat creativa innata per explicar l'entorn, d'aquesta forma es constitueixen els grups, a partir dels valors culturals comuns.

Aquests valors adquirits, formen en conjunt la identitat i es compenetren als valors de l'època. Cada societat erigeix models ideals de persona, en funció d'aquests és com es valora i arriba a un judici favorable o destructiu.

Cada tipus de font té les seues limitacions, per a les tradicions orals, el coneixement és esbiaixat i indirecte. Les fonts posseeixen utilitats particulars o pròpies sobre el coneixement del passat però no es manifesten com a tals en el registre, tenir present el context és tasca que competeix a l'investigador.

Exemples de la tradició oral els trobem tant en els classificats com a gèneres poètics (en vers) com a gèneres narratius (en prosa).

Per un costat trobem al gènere poètic: la cançó, és la forma d'expressió oral que conjuga poesia i música per a comunicar missatges o expressar emocions de forma artística; el romanç, és la cançó tradicional narrativa en forma de versos octosíl·labs amb rima assonant regular en els parells; el refrany, proverbi i dita popular; el joc infantil, és el ritual lúdic que practiquen els xiquets i joves amb finalitats d'entreteniment i de socialització acompanyat sovint de gestos, mímica, cançons o balls; l’endevinalla i embarbussament; l'oració, discurs que una persona dirigeix a una divinitat, sant o personatge sagrat amb l'objecte d'obtenir un favor o una gràcia moralment positives; i el pregó, composició en vers que lloa determinada mercaderia per a facilitar la seua venda.

Per altre costat trobem gènere narratiu: el mite, narració oral que se situa en temps protohistòric (o de l'origen de la comunitat), i que està protagonitzat per déus, semidéus herois culturals. Té una dimensió religiosa; llegenda, narració oral que se situa en un espai relacionat amb la comunitat que ho explica, en un temps anterior, però al mateix temps històric per a la comunitat que ho transmet. Té una dimensió de versemblança dins d'aqueixa comunitat; conte, narració oral situada en un temps i espai definits, protagonitzat per personatges ficticis i simbòlics, que dins de la comunitat que ho transmet, es considera com alguna cosa no versemblant; i història oral, relats orals en què la gent explica el que recorda sobre la vida quotidiana o la història del passat.

Civallero, E. (2016). Tradición oral: Tradición oral. [online]: http://tradicionoral.blogspot.com.es/2007/09/tradicin-oral.html

Anon, (2016). [online]: http://ruc.udc.es/bitstream/2183/8159/1/LYT_18_2002_art_18.pdf

Academia.edu. (2016). Algunas características de la tradición oral. [online]: http://www.academia.edu/5893627/Algunas_caracter%C3%ADsticas_de_la_tradici%C3%B3n_oral