Açò va ser i era un masia de serra on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d'aviram. Gallines blanques, negres i favades, orgullosos indians, descomunals gramàntols, anglesets de llarga i empinada cua i llocades piuladores. El bo del cas és que la velleta coneixia cada un dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l'un pel nom de l'altre. Va arribar un dia de maig que, allà a les deu del matí, va eixir la velleta a fer-los uns pessics de dacsa i de segó cuit, com solia fer tots els matins a la mateixa hora.
– Pull, pull, pull! – va anar cridant. I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s'arrimava al tropell que formaven tots els altres embotint-se com qui diu de cap dins del segó cuit i furtant-se de davall les barballeres els uns als altres els grans de panís.
– Què fas tu, que no menges?– s'estranyà la vella tot ahuixant-lo cap als altres. Però el migpollastre va fer un 'coc, coc' força significatiu i encara es va separar més dels seus congèneres.
– I açò, quin pollastre és? – va demanar-se a si mateixa la dona.
– Est animalet no és meu! Era de veres: no l'havia vist mai abans. Li va haver de donar quemenjar a banda, i, després, va preguntar en els masos veïns si se'ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li'n va saber donar raó. Van passar així algunes setmanes, un matí, a la punta de l'era, el pollastre es va posar a furgar en un petit femer que hi havia vora el clot del pallús. Furgant, furgant, vinga furgar, la seua poteta va traure a relluir un bocí de metall. Amb el bec li va pegar quatre espentes i, mig net, va veure que es tractava d'un diner.
– Quic-quiriquic! – va cantar aleshores alçant ensems la cresta tot el que podia i posant-se de puntelletes –. Jo sóc un mig pollastre que furgant un femeret s'ha trobat un dineret. I sense més ni més es fica la moneda en el seu bequet, i cap a la cort s'ha dit. Es gira i diu adéu al maset, tira senda avant i vinga de pujar comes i tossals i davallar barrancs i rambles i fer camí cap a casa del rei. De tant en tant, soltava un sorollós 'quic-quiriquic' i cantava la següent cançó:
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que furgant un femeret
m'he trobat un dineret.
En això arriba a uns plans tapats de boscos i herbassars i topeta amb el riu, el qual només el veu li pregunta:
– On vas, mig pollastre?
- Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell, que furgant un femeret m'he trobat un dineret. - Li contesta cantant el mig pollastre.
– Això si jo et deixe passar – fa el riu amb la seua veuota.
– Ah si, entra pel meu bec! – li mana el migpollastre. I zzzuummm!, comença a engolir aigua, vinga d'engolir-ne, i deixa el riu en sec en un tres i no res, i ja el té tot dins la panxa! Saltant i botant, llançant a l'aire les seues cançons i el seu joiós 'quic-quiriquic', segueix caminant.
A poc a poc la senda va anar endinsant-se en un bosc, i allí el mig pollastre va topar amb la maça, la qual només feia que pegar maçades per obrir pinyes i ametles.
- On vas animal de ploma?
- Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell, que furgant un femeret m'he trobat un dineret.
– Això serà si jo et deixe passar, perquè podria esclafar-te d'un colp – diu la massa amb la seua veuota.
- Entra pel meu bec! – li diu migpollastret. I allà tens la maça volant per l'aire i desapareixent pel bec de migpollastre.
Prompte arriba a una serra tota plena de caus i d'un dels més grans li ix la rabosa, que tan sols amb la mirada ja pareixia voler menjar-se el migpollastre.
-Ummmm, On vas tu per ací?
- Vaig a casar-me amb la filla del rei, doncs sóc més ric que no ell, que furgant un femeret m'he trobat un dineret.
- Un moment, això serà si jo et deixe passar i no et pegue un mos!
- Entra pel meu bec!- i mig pollastre engolí la rabosa en qüestió de segons
Més content que un gos amb un os arriba a la fi el migpollastre a la casa del rei i d'una revolada s'enfila damunt del reixat que té la gran porta principal.
- Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell, que furgant un femeret m'he trobat un dineret.
El rei, que s'estava passejant pels seus jardins del palau, el sent, s'ompli d'indignació i crida la guàrdia
- Mireu el migpollastre...! Agafeu-lo i tanqueu-lo en el corral dels pollastrots, que tan grandots i arrogants que són el mataran de seguida...
Així, un soldat agafà migpollastre i, pam! De cap al corral dels pollastrots! Quan el migpollastre es va veure rodejat per aquelles bèsties, va dir a la rabosa que portava dins:
- Ix, rabosa, que ara és la teua!
Ix la rabosa, i va començar a menjar-se els suculents pollastrots, i quan es va cansar de menjar-ne, trenca la porta i pega a fugir.
El mig pollastre, a qui la rabosa no havia fet cap mal, se'n va eixir pel mateix forat i tornà a plantar-se damunt el reixat de la porta principal:
- Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell, que furgant un femeret m'he trobat un dineret.
El rei que el sent una altra volta, tot rabiós torna a cridar la guàrdia:
– Agafeu-lo! Aquest migpollastre del dimoni! Que no se us torne a escapar. Tireu-lo dins la gerra de l'oli brut!
Entre tots els soldats es fan amb ell i el tiren dins una gerrota grandíssima: allí calia que morira el migpollastre ofegat a l'oli brut, amb el seu olor pestilent. Però ell, quan sent que els soldats tapen la gerra cridà a la maça:
– Maça, ix; ara és la teua!
Ix la maça i, pim-pom, de dues maçades trenca l'enorme gerrota i el mig pollastre s'escapa i tornà una altra vegada damunt la porta:
- Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell, que furgant un femeret m'he trobat un dineret
I el rei, que torna a perdre la paciència.
– Guàrdia, a mi! Feu una garbera de llenya en la plaça, me'l nugueu damunt i me'l cremeu viu! Correu, que no se us escape! Aquesta volta tampoc no pot escapar-se l'animal.
I fan ban que anés tot el poble a la plaça a veure cremar viu un mig pollastre que pretenia ni més ni menys que casar-se amb la seua filla. Ell, nugat ja, anava sentint els comentaris de la gent que es congregava al voltant de la immensa garbera:
– Ben bé que se li està! Per voler ofendre el nostre rei!
– Diu que diuen que deia que anava dient que és més ric que el nostre monarca.
- A la foguera, a la foguera
–Com s'anava a casar amb la filla del rei un animalot així que quasi no se li veuen els esperons?
El mig pollastre els deixava dir, i no obria bec ni per fer "quiquiriquic!". I els criats acabaven d'endomassar el cadafal per al rei i la seua cort, que ja venien tots mudats a presenciar l'execució. Quan el rei, la reina i la princesa prengueren seient, un soldat que porta una torxa a la mà s'acosta
a la llenya i bota foc a l'encenall. La garbera comença a esclafir per totes bandes, clix-cleix, mentre la gentada crida amb la boca oberta:
– Ooooooh!
Enmig dels esbufecs de la foguera, s'ou la veueta del migpollastre, que ordenava:
– Riu, fes ara la teua! - I el riu ix pel bec de l'animaló i apaga la foguera més prompte que canta un gall i arremet contra el cadafal del rei, i de seguida hi ha aigua per la cuixa de tots els presents i allà se'n va el riu per totes bandes arrasant hortes i camins.
El mig pollastre, tranquil, es deslliga en un dir Jesús i mira la plaça, que havia quedat mig deserta, i sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal com en l'arca de Noé.
- Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei... - Comença a cantar, però el monarca no el deixa continuar; el crida i li diu:
– Prou, prou mig pollastre, no hi ha més remei; m'has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla.
L'endemà es féu el casament en l'església major de la ciutat. Totes les campanes anaven al vol i una enorme gentada s'arremolinava davant el temple per veure l'eixida dels novençans.
Quin entusiasme! El mig pollastre, dreçant-se tant com podia i donant en lloc del braç una ala a la muller, avança amb solemnitat i desimboltura. I saludava tothom, que es meravellaven que una princesa tan bonica i esvelta s'hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos.
Ja de nit, quan els nuvis es retiren a la seua cambra nupcial, la princesa comença a passar-li la mà pel cabet acariciant-lo. De sobte, nota que, entremig de les plomes, darrere la cresta, té un petit gra dur. Li l'escorcolla i veu amb sorpresa que és una cosa brillant. Mentrestant, el mig pollastre quetet sense dir res. I la princesa agafa allò que resulta ser un cap d'agulla i estira, estira... i va eixint aquesta del graciós cabet de l'animal. I quan acaba d'eixir tota, pom!, se sent un tron i ompli l'estança una flamerada blavosa, i el mig pollastre es torna un príncep preciós que li diu amb veu emocionada:
– Princesa meua que del carrer eres ama per culpa teua tinc el cor encés en flama i gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes i sóc també el teu espòs, si és que ara que reprenc la meua figura d'home, confirmes el reial sí que em donares quan era mig pollastre.
La princesa, és clar, es va alegrar molt del fabulós canvi i així visqueren molts anys de plena felicitat.
Enric Valor. Història d'un migpollastre
